Me fascinan las canicas. Esas pequeñas bolas de cristal con las que juego a adivinar el futuro de mi pasado. Que me muestran imágenes borrosas de aquellos días de arena en los zapatos y de rodillas peladas que ya nunca volverán. Chinche y guá.
Són com els olors, les caniques. Però, per a mi, solament aquestes de les fotos. Es, mirar-la, mirar els seu dibuix, i aflorar, des-de el més profund del record, una onada de sensacions oblidades... ... i una anyorança feliç i fugaç.
T'imagines que l'univers (privat o no) fos només el fons d'una canica? Ja podria ser, ja... :)
ResponEliminaJo deia... Tute, retute, matute... con o sin? Guá!
ResponEliminaun petó... me n'alegro...
Són com els olors, les caniques.
ResponEliminaPerò, per a mi, solament aquestes de les fotos.
Es, mirar-la, mirar els seu dibuix, i aflorar, des-de el més profund del record, una onada de sensacions oblidades...
... i una anyorança feliç i fugaç.