MOSSEGADES

A les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, la tristor surt de cacera. Sents la queixalada: el verí s'escampa, i cerques l'antídot contra les llàgrimes. Només calen cinquanta miligrams de diumenges i despertars. O comptar totes les maneres d'espolsar-nos la son de la pell. Però penses en nenes que neixeran demà i que nomenaran automàticament pares, avis i tiets. I te n'alegres per ells, mentre ressegueixes amb el dit les cicatrius de mossegades -antigues i recents- que a les acaballes del dia, quan es fa més evident el pes del cansament sobre les espatlles, sembla que tornin a fer mal.

TEMPS VERBALS

Bull l’arròs i les roques encara ploren nits i pluges. Voler escriure i no poder. Massa groc i blanc de margarida i paret. I pues de guitarra que cauen de les butxaques per recordar-me que no hi ets. Però que vas ser-hi, i que hi seràs. En aquest vespre d’aniversaris solitaris, et regalo tots els meus temps verbals, excepte els hipotètics i els condicionals.

CORPORACIÓN DERMOESTÉTICA

Mentre em menjo la tarda de diumenge entre galeta i galeta, m’adono que el sempitern hereu del regne de Beukelaer no envelleix, sinó que cada cop esdevé més atractiu amb el pas dels anys. I que jo ja fa temps que vaig deixar de mullar les galetes dins del got de llet. Benvinguda maduresa.

LA VIE EN MAUVE

La vida deixa de ser descolorida, transparent.

Si miro cap als costats.

PRONOMS I PERSONES

Arribes a la conclusió que la distància que hi ha entre els pronoms “tu”, “jo” i “nosaltres” es mesura en minuts. Vint, concretament, els dies en què la circulació és fluïda. Avui no hi ha trànsit però sí molts minuts per recórrer fins al proper cap de setmana de vint-i-quatre hores. Prens les tisores i talles cintes mètriques i busques de rellotge en un acte de rebel·lia inútil. Aquest vespre conjugues tots els verbs només en primera persona del singular. És l’única que et queda a la butxaca quan et sents tan sola.

PRONUNCIA'M

Viure és quelcom més que respirar. Però hi ha dies que només tenim temps per agafar aire i deixar-lo anar. Llavors arriba dissabte i no hi ets. Les seves esses creixen i es multipliquen, imposant un silenci estèril, blanc, anodí. Vine i omple’m el cos de mots.

SAFE

Et respiro en cada paraula. En cada pausa. Dins de cada text. De tant en tant torno a tu, al lloc on reposen plegats un passat en el qual jo encara no existia, un altre de més conegut i proper, i un present que està començant a envellir, gens aliè al pas del temps. De tant en tant torno a aquell indret on seràs. On eres. On ets, fet de la força dels propis pensaments. Càlid, distant, turmentat, proper. Tu.

I et respiro, rotund, omnipresent.

You make me feel safe.

MANDRA I ROMANÍ

El sol crida ben fort. Es descongelen els colors i els ulls es mullen de verds, blaus i grocs. Dibuixes il·lusions amb línies imaginàries i les omples de revolts. El dia ens esclata a les mans i s’esmicola en cases de poble, núvols d’abelles xerraires, poesia, llistes que esperen un tal Daniel i aire carregat d’ametllers florits. Diumenge és un gelat que es desfà en ones concèntriques de mandra i romaní.

TURN ME OFF

EFECTES SECUNDARIS

Sembla que es van descuidar les pessigolles en l'equipament de sèrie. O les vaig oblidar, juntament amb la infantesa, a la branca més alta d'algun arbre. De tant en tant, però, els símptomes: papallones a l'estómac i aquell riure fàcil i encomanadís. No sé mai del cert si són les pessigolles, que tornen de la teva mà, o si senzillament són els efectes secundaris de la teva exposició prolongada.