Leonard se sentia sol. Des que la seva dona el va deixar per anar-se'n amb un venedor de robots de cuina que no aixecava cap: trist i gris, la companyia femenina el defugia. Un vespre, mentre sopava com un autòmat davant el televisor, sense assaborir l'àpat, al canal Teletienda van presentar els darrers ginys cibernètics d'última generació pel que fa a entreteniment. Avesat ja a les andròmines que nit rere nit aquell canal anunciava, al principi no hi va parar gaire atenció fins que ella va aparèixer per il·luminar la pantalla i la seva existència. Leda era un androide de companyia, programada per satisfer l'home de mil maneres diferents, amb gran autonomia, i uns ulls verds i una pell de seda on quedar-se a viure. Leonard va enllestir la compra de Leda ràpidament; els nous sistemes informàtics de pagament permetien realitzar transaccions comercials en qüestió de segons, així que l'empresa distribuïdora va confirmar l'entrega per al matí següent.
Leda va arribar a la seva vida un dimecres qualsevol. En ser un androide de plaer, no disposava de gaire lèxic en la seva memòria de veu. Gemecs anodins amb deix metàl·lic, frases tretes de diàlegs de pel·lícules porno i poca cosa més. Leonard volia algú que li fes companyia, algú amb qui parlar a banda del sexe, que era increïble per cert. Leda tan sols escoltava durant les estones que ell anul·lava el programa fornicari, estones que Leonard aprofitava per ensenyar-li paraules noves, per alliçonar-la sobre situacions rutinàries, per esperonar-la a iniciar una conversa. Entre ells cada cop hi havia més paraules i menys sexe.
Leda va marxar un dimecres qualsevol. El va deixar per anar-se'n amb un robot de cuina armat amb un formidable braç mecànic que la satisfeia sexualment d'una forma superlativa, a més de muntar la nata a punt de neu en qüestió de segons.
Pobre pigmalió, és que saber muntar bé la nata també és important!
ResponElimina