A dins, tempestes. Enyor blanc polar, absència tundra. Que la memòria, capritxosa, entoni una cançó d'homes i llops, de neu i de foc, i que només pugui escriure adjectius de mans fredes quan voldria dir-te l'amor amb el tacte furtiu del desig que s'encén a destemps, que et crema a deshora.
Perquè pensar-te lluny és pedra foguera, voler-te a prop és precipicis, vertigen, adrenalina, i tenir-te, tots els paracaigudes.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada