Trenques, sense voler,
un dia clar d'hivern,
i el fred se't clava a la pell;
petits bocins de vidre.
Esmusses el tall,
desfàs el gel.
Que tèbia és la promesa dels teus vespres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
(sóc un palíndrom)
M'han agradat aquests versos i no deixis que les teves paraules s'esmussin amb el temps.
ResponEliminaBona nit Anna.
Ho intentarem, Pere. Bon dia! :)
ResponEliminaBon Any, Carles! :)
ResponElimina