Dies una mica copy + paste. De pujar i baixar les mateixes escales, d'obrir i tancar les mateixes finestres. De preguntar-se quan vas esdevenir tan impermeable perquè res no et niï a dins i desplegui les ales per omplir-te de tot de cel volat. Que res ja no vol quedar-se a viure en aquest sofà incòmode que ets ara. Una piscina sense aigua. Uns texans vells que ja no t'escauen.
I envies postals d'enlloc a un setembre que encara no té rostre i amb els deures sense fer. Perquè t'agrada el nom del carrer on viu, d'un verd d'essa sonora ben pronunciada i un tacte de pessigolla a la gola, com de cullerada de mel d'amagat quan ningú mira.
Va, practica la cal·ligrafia d'un fins aviat. Que mai has sabut com acomiadar-te i duus massa adéus mal escrits a les mans.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada