Despertar d’un malson. Trobar-te entre els llençols i fer l’amor. Una dutxa ràpida. Soroll de claus. La porta es tanca. Solitud. Un cafè ben carregat i una pel·lícula banal. A la gola, sensació de nosa, d’inutilitat. I desaparec en l’equador d’aquest dissabte que sé com comença però que desconec com acabarà. Si penses en mi, potser em tornaràs a trobar al principi dels teus silencis. O al final de totes les paraules que no escriuràs. Tornaré aviat. Quan els dissabtes i els diumenges esdevinguin novament caps de setmana. Perquè, a partir de dilluns, tots els dies em semblaran iguals.
5.1.08
HE DESESCRIT EL MOT AMOR
Ens besem allà on l'aigua escup l'arena
de les ones.
Ens devorem, ens roseguem
amb l'ànsia de tempestes pretèrites,
mentre la sorra s'esdevé més fina
per penetrar els llocs recòndits
fins a trobar els engranatges.
El cel hereta la memòria de la mar
i oblida.
de les ones.
Ens devorem, ens roseguem
amb l'ànsia de tempestes pretèrites,
mentre la sorra s'esdevé més fina
per penetrar els llocs recòndits
fins a trobar els engranatges.
El cel hereta la memòria de la mar
i oblida.
Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries
2.1.08
UN DOS, DOS ZEROS I UN VUIT
El vespre em rep sense paraigües i passegem plegats sota un plugim molest. Obro les finestres del pensament perquè marxi aquesta olor de resclosit, de regal de Nadal sense nen, de cotxes de joguina sense conductor. De moments de pijama i jersei. De nadó de pit. De llit sense fer. Avui convidaré a sopar l’àngel de la guarda abans que comenci el torn de nit. Doble ració d’enyor, una mica de fred i, de postres, un dos, dos zeros i un vuit. Amb nata.
AIGUABARREIG
Es deixen endur per la tempesta dels sentits i el fort corrent sembla esborrar límits, confondre les pells. Amb la calma, se separen llavis i llengües; es desacceleren cors i batecs. L’amor, com un miratge breu en què poden tocar-se. Tothom sap que l’aigua i l’oli mai s'arriben a barrejar totalment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)