L’arribada de la calor altera el ritme de la rutina. Tot s’alenteix per, a poc a poc, adaptar-se a la nova cadència imposada per la xafogor. La jornada laboral, però, no abaixa la guàrdia i es mostra impassible de nou a dues i de quatre a set; no obstant això, les neurones decideixen fer horari intensiu i rendir únicament de vuit a tres malgrat dopar-les de cafè. A mesura que avança el dia, la ment entra en letargia; el cos s’abalteix: hibernem a ple estiu, com rèptils desorientats que actuen a l’inrevés dels dictàmens de la natura. Sense escates a la pell, ens arrosseguem feixugament pel camí de les hores que ens condueix fins al caient de la tarda. Fins al voraviu de l’horabaixa. Allà, asseguts entre les costures que uneixen els dies i les nits, ens esperen, revifats, els sentits.
Ei, aquí hany nivel...Maribel! :)
ResponEliminaL.
Hany! Volia dir "hay"!!
ResponEliminaEm sembla molt bé, ves. Millor així que l'estil "desgarro", eh? :)
L.
Gràcies... :)
ResponEliminaPel que fa als desgarrats, intentaré acabar-los d'estripar i llençar-los a les escombraries ;)
ResponEliminaEm deixes començar sent una mica ... no sé la paraula. Els teus posts, que t'he de dir, sempre són suggerents. I avui començant pel títol. Algun dels lectors deu pensar: la bitxo s'ha equivocat, havia de dir hivernació, però no, hibernació és un pseudoderivat, és a dir, una paraula que sembla que ve d'hivern però que en realitat procedeix de l'original llatí que s'escriu amb b, que no ha evolucionat sinó que s'ha agafat en un moment determinat de la llengua original perquè abans no existia aquest concepte. Algú es preguntarà: i per què no existia abans la paraula hibernació? Evidentment, perquè estava hibernant. Fins que la bitxo ens ha recordat que els humans tenim més tendència a hibernar a l'estiu que a l'hivern...
ResponEliminaPerdona bitxo per aquest pseudopost mig inintel·ligible a casa teva, però ja em coneixes...i saps que encara em podria allargar. La culpa és teva, per provocar.
(i estic d'acord en la qüestió del "desgarro")
Puf, i tant que hibernem a l'estiu, i tant. No hi ha més remei, perquè el cap i el cos es declaren en vaga, amb aquesta calor.
ResponEliminaBen bé que tot va a gusts i parers, jo viuria en un estiu permanent a 40º a l'ombra la mar de feliç. El fred m'acolloneix. A quarts de sis d'un matí de ple estiu, a trenc d'alba tot veient com surt el sol autopista amunt és un petit regal dels déus.
ResponEliminaah! en català Hibernació = Hibernación, es com s'ha d'escriure. Hivernació es "invernar" Francesc de Borja Moll, dixit
pere, jo contenta que les meves paraules suggereixin miniposts com el teu dins del meu blog. Tot un plaer i un privilegi. I tota una provocació, perquè intentaré provocar-te per tal que em deixis un altre comentari ;)
ResponEliminaXarlís, aquest post el vaig escriure ahir al vespre i avui a la feina algú ha encetat una conversa que ha degenerat fins al tema que dóna ànima a aquest escrit. És un tema "de rabiosa actualidad", oi? :)
ResponEliminaFrancesc, jo suporto millor el fred que la calor. I veure sortir el sol, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, és sempre un regal dels déus: és senyal que ens deixen gaudir un dia més de la nostra existència :)
ResponElimina