Sentim el pes de la seva mancança els dies que els cops de la vida travessen totes les cuirasses i ens fan mal; els dies que fem inventari de les peces que componen la maquinària de la nostra felicitat. Com l’automòbil d’aquella parella que s’acaba de casar, arrosseguem sorollosament rere nostre el reguitzell d’il·lusions que hem anat perdent. Petites renúncies de nosaltres mateixos que ens segueixen fidelment, com la pròpia ombra o com el deixant del vaixell sobre el mar, per recordar-nos que ens anem traint a poc a poc.
Les il·lusions perdudes són fetes del material invisible dels sentiments. Com deia, únicament podem sentir el seu pes. Un altre parany de la vida. Si fossin al nostre abast, qui sinó es podria resistir a la temptació de seguir aquell rastre d’engrunes, de cabdellar aquest fil que ens duria fins a l'instant precís en què, segurament encara infants, els somnis se'ns varen començar a marcir a les mans.
Les il·lusions perdudes són fetes del material invisible dels sentiments. Com deia, únicament podem sentir el seu pes. Un altre parany de la vida. Si fossin al nostre abast, qui sinó es podria resistir a la temptació de seguir aquell rastre d’engrunes, de cabdellar aquest fil que ens duria fins a l'instant precís en què, segurament encara infants, els somnis se'ns varen començar a marcir a les mans.
Saps, bitxo, de vegades penso que la nostra impossibilitat d'aconseguir la felicitat o LA FELICITAT, aquest estat total de plenitud, es relaciona molt directament amb la nostra incapacitat de trobar una nova afirmació de nosaltrs mateixos, una nova il·lusió, cada vegada que pensem que ens estem traint. És veritat que només podem mesurar allò que ha sigut i hem sigut, però només som l'instant present i les possibilitats de futur.
ResponEliminaLa consciència del temps és un dels guanys i de les servituds dels humans. Llàstima.
Escrius molt bé i transmets, el text és genial, he al.lucinat!
ResponElimina...no sé què dir
ResponElimina:)