Falses ganes de riure que desemboquen en poemes d'amor pòstums. Deltes de versos blancs tot fent el salt al dol, mots a la deriva, bots salvavides i taurons, i la sorra i la sal entre l'ungla i la carn com una trucada inoportuna o una nota fora de to.
Com digerirem el dolor quan les paraules siguin ja massa lluny de la costa?
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada