La desil·lusió et pren a destemps,
tot just quan el dia s'estavella
contra una nit que ja neix cansada.
Aquesta desil·lusió que,
com una carícia fina d'hivern,
retractila el cos fins que suplanta la pell,
i atenua el tacte suau de les hores petites que,
malgrat ser diminutes,
íntimes, ínfimes,
no deixen mai de ser victòries.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada