ALÉGRATE EL DÍA

“Alégrate el día”. Així és com una coneguda marca de llet condensada ens anima a deixar de banda el recompte obsessiu de calories i endolçar aquella pausa que trenca la rutina. De vegades només cal un simple detall: una mirada, un petó, un somriure, un record, una cançó, una trucada, un “bon dia”. Petits oasis que ens ajuden a travessar el desert de la monotonia. I és que, si ens parem a pensar, és relativament fàcil trobar un motiu per fer més agradable el dia. La qüestió és si volem espolsar-nos la mandra i disfressar-nos d’exploradors per sortir a buscar-lo.

MATÍ DE DISSABTE

Hem tornat a recórrer plegats, un i altre cop, els camins dels nostres cossos, geografies ja conegudes, amb ulls nous. Amb els sentits ben desperts. Amb les llengües nues de paraules. I hem tornat a desembolicar l’amor com si fos la primera vegada.

____________________________________________

Uns ulls nous se m’obrien dessota les parpelles
Adrienne Rich

No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l’aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l’alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.

Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d’oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l’espai.

A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.

Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d’una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.

És a la sang que demano uns ulls nous.

D’Artemis a Diana, Maria-Mercè Marçal

DISTANCIAS

Recuerdo cuando te llenaba las madrugadas de canciones entre toma y toma. De capitanes de barco inglés. De gatos que se rompen el espinazo y que resucitan al pasar por la Calle del Pescado. De borriquitos que llegan tarde a Belén aunque mañana sea fiesta y al otro también. Han pasado más de un, dos, tres, cuatro, cinco, seis semanas... y ya van cuatro años desde que empezaste a navegar un veinte de julio, mi barquito chiquitito.

(Felicitats, Enric... malgrat la distància)

D'ALLÒ QUE EN DEIEN CARTES D'AMOR

A la bústia de la plaça

Hem escrit cartes per no escriure versos.
Un degoteig de paraules en prosa
lent o incontenible. Una tempesta
selvàtica d’enyors intermitents

de flors seques, de sabors, de viatges.
Tot allò que fan els amants, que canten
les cançons, que desfermen els paisatges
ràpids dels trens de llarg recorregut.

Hem compost lletres d’amor escollint-nos
drut i midons, Tirant i Carmesina.
Però l’amor és fumut d’explicar

de tant com l’han transcrit arreu, i el vers
es vol esquerp i Correos España
no és joglar ni Plaerdemavida.

Lletra de batalla, Pau Sif

Prendre la ploma i, sobre el paper, deixar anar la mullena de paraules amb què amaràvem aquell amor adolescent que ens esclatava a la boca, impacient. Ja no se'n reben, de cartes d'amor. El sentiment ara viatja per fils invisibles que solquen l'aire que respirem. Ja no el podem guardar dins d'aquella caixa de sabates que dorm en un racó de l'armari. No sé per què, però em fa l'efecte que l'amor se'ns ha tornat breu, caduc i fugisser...

PRESTIDIGITADORS

Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, una simple aficionada a la prestidigitació.