Comença el meu particular descens als inferns. Sense donuts ni cartera, únicament amb l’iPod ple de cançons rialleres, em sorprenc a mi mateixa desitjant que s’espatlli l’ascensor entre dues plantes i, al contrari d’aquell dia quinze minuts abans d’una entrevista de feina, no voler pitjar el botó d’alarma. Simplement voldria seure i, entre cançó i cançó, comptar tots els petons de bon dia que se m’han marcit als llavis, pensar quin llibre salvaria d’un incendi, trobar allò tan imprescindible que m’enduria a una illa deserta. O intentar esbrinar quantes paraules d’amor es poden encabir en un gigabyte.
