janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.

Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

què(viures)

Començo a redactar la llista de la compra. A partir d'ara, les meves llistes deixaran de ser verticals, i tindran punts i comes. En l'espai que queda entre els iogurts i les galetes de xocolata que tant ens agraden, hi encabeixo un desig amb servei a domicili de color vermell retolador. Em pregunto si la telepatia t'entregarà puntualment tots els meus petons.

the end of the word

Avanço cap a tu a través de la selva d’hores estranyes que és aquest dilluns amb pas de ratolí, a cop de pedalada de bicicleta estàtica. És que tinc tot de minuts lligats als cordills de les sabates. Però ja he travessat l’equador de l’esfera horària sota una pluja tropical d’agulles de cap que forada el negre dels paraigües, i ara em dirigeixo cap al blanc d’un pol glaçat d’on surten els trens que em duen cap a tu, cap a casa. Espera’m, que vinc. Espera’m al final de totes les paraules.

shut up

Sona el despertador a l’hora habitual dels dies feiners; els festius, el rellotge també es pren un respir de quaranta-vuit hores. Dutxa i esmorzar. Bossa, claus, presses. Arrenca el matí a cop d’accelerador i intentem prendre els revolts de la millor manera possible. O no. De vegades encara sentim el pes feixuc de la jornada anterior sobre les espatlles o la nit ens ha negat un son reparador, tot deixant-nos com a record un estómac regirat o un mal de cap incipient. És en dies així que hauria d’existir un organisme competent que valorés la nostra capacitat potencial d’espatllar el dia a la resta de mortals. Que decidís, entre altres mesures, si ens conserva íntegra o ens limita la facultat de la parla després d’escoltar pacientment els primers minuts de la nostra conversa matinal. És en dies com avui que, si aquesta entitat imaginària pogués exercir el seu poder, jo mereixeria haver esdevingut muda de bon matí, a més d’analfabeta. Per acabar-ho d’arrodonir.

tell me why

Atacs de músics sonats i harpies que fan cara de no haver trencat mai un plat. La farmaciola és buida: ja no queden versos ni somriures ni tiretes per apedaçar aquest dimarts desafinat que acabarà adormit entre llençols buits amb els peus gelats. En Bob Geldof i els Boomtown Rats haurien d'haver publicat una versió del seu I don't like Mondays per a cada dia de la setmana. Tell me why...