a vegades un miracle

a vegades un miracle.

i que es quedi prou temps a dins

per assaborir-ne la llum

per escurar-ne el tacte.

eufòria,

o trobar -entre tanta sal-

un rastre de sucre 

a la comissura de les paraules.

(in)definició d'un mateix

jugues a conjugar la memòria en present. ésser a través del color inexacte dels verbs que dibuixes a l'aire quan penses que potser sí, però que mai prou. alhora la contradicció de saber-se precisa, exacta, en el gest quirúrgic de calcular el pes dels mots en l'equilibri d'un vers.

avançar en pretèrit imperfet. el passat com un forat obert a dins, ple de dies mal cosits a aquesta nostàlgia que t'inunda els carrers del cos com una set infinita que demana sal, sorra i desert. que potser sí, però que mai prou.

Sísif revisited

Empènyer el no del cos com una condemna. Aferrar-se a un sí per véncer gravetat i inèrcia. 

I alliberar-se del pes i de la muntanya quan decideixes deixar de ser pedra.

muda

mudes la pell,

serp vella.

entre pols i escata,

oblidats,

tots els versos.

faquir

trajectes de tren com salts en el temps. paraules que juguen; de nou, pàgines entre els dits. ara em manquen les hores que abans tenien massa minuts. als ulls, excés de pantalla i tecles. i l'equilibri, que s'esmuny altre cop entre les mans com un gat que no vol carícies. sembla que no sàpiga fer res més que enyorar allò que fuig memòria enllà, i sovint és veritat. tinc un cor fet de post-its i fotos atrapades sota agulles de cap.