Després de l’amor, el cos nu es vesteix de tacte d’abraçada i de regust de bes. S’endormisca el desig, es desvetlla la tendresa i els mots obren els ulls, suspesos per un fil de veu que penja dels silencis escampats per aquest pany de cel de pell blanca i aspra. Amb pols trèmol i poc valent, l’eco de totes les mirades parla de tots els petits secrets mentre els dits, amb llengua de cotó fluix i cor de mantega, fan pessigolles a l’orella amb una paraula que no troba el seu homònim. Ni el seu reflex en els miralls. Roma és un palíndrom.
A vegades més que endormiscar-se, es clapa, però bé :)
ResponEliminaAnirem a Roma, ma reina mora (no és un mirall, però gairebé: les lletres són les mateixes) ;)
L.
M'agrada molt això que t'ha rajat. I el final que enllaça amb el Litus.
ResponEliminaPS. Per cert, de casualitat et vaig llegir en una biblioteca pública, era en un recull de poesies de bloguistes o alguna cosa semblant. Vaig pensar, ostres, la bitxo també per ací?
(tot continua igual) (espectacularment bonic i creatiu)
ResponElimina(petó)