La casa fa pudor a buit. La foscor de la nit i la solitud d’aquestes quatre parets tacades del color de les mirades perdudes dibuixen un forat a l’estómac. El rau-rau de la gana em sedueix amb cants de sirena i males arts perquè devori totes les paraules amb oli i sal: sense recepta per cuinar monòlegs ni cap interlocutor a la vora, els mots em semblen inútils i absurds. Omplo el cistell de la compra d’ombres, ecos i fantasmes de sintagmes i fonemes. Ara que ningú em veu, ara que ningú m’escolta, em menjaré els propis pensaments en un acte de canibalisme intel·lectual.
B-R-A-V-O!!!!!!!!!!
ResponEliminaPetó
Potser és per això que aprofita escriure: per a menjar-nos les paraules i tenir força després per a continuar.
ResponEliminaDarrerament estàs una mica anti-poètica, eh? Però l'escrit té força :)
ResponEliminaL.
Ara pensava que "de pudor a buit" a "olor a nou" només hi va una unitat. Ja deu ser això, ja... :)
ResponEliminaL.
Jordi, G-R-À-C-I-E-S!! Petó aparentesiat :)
ResponEliminaJosep Lluís, un plaer tornar-te a veure per aquí. I ja et tinc enllaçat per no perdre't de vista :)
Mi querido L., darrerament hi ha massa dosi de realitat a la meva vida. Sobretot quan el despertador sona a les 6 del matí. A més, ja fa temps que vaig enterrar en les profunditats el meu jo poético-cursilón. Un petó de deu punts ;)
Sento dir-te, bitxo, que quan vas a menjar-te les teves pròpies paraules i pensaments (morfemes inclosos) ja n'hi ha uns quants que te n'hem agafat una part -i perquè no et volem deixar sense aliment. Espero que no t'importi gaire; a la fi, tens provisions de sobra.
ResponEliminaNyam! :-p
ResponEliminaEstic famèlica, bitxo!!! Me'n poses uns quants grams? T'ho pagaré amb interessos!
ResponEliminaBesets!