descobriments

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.

Isabel Garcia Canet, Exili

4 comentaris

  1. mOLTES GRÀCIES PER DESCOBRIR EXILI, AIXÍ ENCARA DÓNA MÉS GUST CREAR, DIR PERQUÈ SAPS QUE A ALGÚ LI ARRIBES. uNA ABRAÇADA, SALUT I POESIA.

    ISABEL GARCIA CANET

    ResponElimina
  2. mOLTES GRÀCIES PER DESCOBRIR EXILI, AIXÍ ENCARA DÓNA MÉS GUST CREAR, DIR PERQUÈ SAPS QUE A ALGÚ LI ARRIBES. uNA ABRAÇADA, SALUT I POESIA.

    ISABEL GARCIA CANET

    ResponElimina
  3. Isabel, tot un honor que hagis vingut i que hagis deixat petjada de la teva visita en forma de comentari. Aquest poema em va atrapar en el moment que el vaig llegir. Sembla que puguis tocar les sensacions que d'ell se'n desprenen. Gràcies! :)

    ResponElimina
  4. Isabel és un gran fitxatge per a la poesia. I si l'escoltes recitar, té una veu suau i rasposa...

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall