dies de gris i roses

Fa temps, en un dels trajectes diaris de tren cap a la feina, vaig descobrir prop d'una de les estacions un roser amb una sola flor, preciosa, que sobrevivia enmig de màquines, ferros rovellats i formigó. Recordo que vaig pensar en tu. En la bellesa del toc de color que creixia entre la brutícia i el gris dels meus dies de llavors, i que em feia la vida una mica més agradable. Després d'un any sense trens, l'altre dia vaig tornar a agafar-ne un puntualment per fer el mateix trajecte. El roser ja no hi és. Tu, tampoc. Ni aquella porqueria de vida. No, ara ja no necessito roses per haver de somriure.

5 comentaris

  1. La vida fluctua, tu sobrevius i el roser ja no. Ara algunes coses són records, i d'altres realitats. I encara que potser els records són molt i molt especials, l'únic que podem viure és la realitat, i mirar el que ara tenim.

    ResponElimina
  2. Ja no necessito roses per haver de somriure... Em deixes dos dies la frase i te la torno?

    ResponElimina
  3. XeXu, gran consell. gràcies :)

    Sr. Tinc, tota seva. dos dies, eh? ;)

    ResponElimina
  4. Es pot dir una cosa més... més... més.... no sé què dir... M'ENCANTA!!! Qualsevol cosa que digui quedarà curta devora aquest perciós text. Mil gràcies. (de Mca)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall