A trenc de pell, que em sobrevoli el tacte vellutat de la teva mirada tot salvant les distàncies, ara que recolzo el pensament en l'ampit del desencant dels dies. Et penso, très fort, com a antídot contra el pes de plom d'aquest gris cel on es creuen els monòlegs lineals d'helicòpters i aeroplans, les converses circulars dels ocells. I la sang t'acull i es revolta, festiva, dolça, per celebrar que cada vespre aquest cos esdevé destí, aeroport, darrera estació, casa.
Contra l'acer dels dies rúfols, enlairar l'amor en avions de paper. I deixar que el desig ens dibuixi a les mans pistes d'aterratge.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada