Amb l'ànima sota zero, la sang s'esbrava, el gest s'alenteix, mastegues les paraules. El tiempo pasa tan despacio en Sildavia. Les tardes, d'un color etern, s'enreden als dits com la llana de tots els contes llegits, i naufraguen una a una en aquesta mirada de neu sostinguda que has heretat de no saps qui mentre aprens a digerir els matisos infinits del blanc i el gris.
El gel s'esquerda fàcilment, com quan oblidem un nom a qualsevol cantonada de la memòria.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada