Els ulls, impacients, aboquen el cor a bategar amb el doble d'intensitat. La vida es plega per la meitat per un eix que tu mateix ja no determines. Les paraules, fugaces, semblen ingràvides: ja no sents el seu pes a dins, ja no hi ha petja, ni sentit ni significat. T'atures a contemplar-te per saber-te capaç de ser dins la voràgine. La imatge surt moguda: el somriure et diu el nom amb un vermell borrós.
No hi ha cap filtre d'Instagram que millori aquesta versió teva que amb els anys ha perdut color i definició.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada