Paisatges habituals com petits patrimonis. Recuperes el camí, la filera de xiprers, la ginesta florida, i el pes de quatre anys a cada paraula que escrius tot mirant de nou a través d'aquesta finestra. I sents com quelcom tiba per dins. Perquè hi ha dies en què sembla que l'ànim i el cos i la vida s'aguantin per tot de fils tibants sota la pell que vertebren el temps, el cansament i el pòsit d'una sang que ja no bull com abans, aigualida.
Somrius, sense saber del cert si és per pròpia voluntat o per acte reflex. Autòmats, titelles, fills de la gran rutina que es pregunten per què. Tots es mecanismes.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada