mare tranquillitatis

La mar interior, en calma.

Quan no hi ha tempestes a dins, les paraules no malden per trobar esquerdes per on sortir. 

poemes a pes

Poemes desgastats de tant llegir-los. De tant resseguir-los amb la veu.

Què en farem, dels versos, quan ja no sentim el seu pes

a la gola

al cor

a l'estómac?

Les fulles de tardor cruixen abans d'esmicolar-se en ocres i grocs.

De quin color és el vent que bufa als carrers de la memòria? 

combustible

Escriure l'enèsim poema d'amor.

Cercar a dins el foc
perquè crepitin les paraules.

Als aiguamolls del pit,

incendis encara.

Estimar és fer néixer branques

als oceans que ens habiten,

vertebrar verd i aigua, 

fusta i sal,

saber-se flama, 

cremar(-se),

naufragar,

i ensinistrar les ferides.

Vet aquí l'enèsim poema d'amor.

Foguera de mots 

per celebrar 

el bosc

que 

som.

 

de cadències

seria marcir-se a cop de desembres,
amb els llavis llaurats d'hiverns:

a les mans, escrits, 

els camins del fred.

seria això, 

comptar-se en els dies metàl·lics 

que viuen als tons del gris

seria així però no. 

perquè ets cançons que malden

per sortir:

els dits llargs i prims del desig 

recorren el revers de la pell 

amb pas d'aranya, 

cartografiant aquest jo esquerp 

que fuig dels mapes.

quanta primavera que et diu

per dins encara.

se busca poeta

no recordo quan vaig començar a oblidar-me. viure ara és voler apamar els abismes que creixen entre les lletres del meu nom i que em desordenen el cos.

que tornin els dies en què sabia dir-me, completa, en l'espai mínim d'un poema.