accidents verbals

L'any que comença com un verb en blanc per conjugar-lo en totes les formes possibles. O anar més enllà, i inventar-ne noves veus, modes, temps, aspectes i persones.

Jo goso, tu goses, ell gosa.

brànquia

Saber-se plena de versos com peixos que t'escriuen camins de mar sota la pell. Resseguir cal·ligrafies d'escata a contrapèl, intuir el nom dels oceans privats que t'habiten, i sortir a pescar dins teu amb poesia aliena com a esquer.

Quants poemes propis que malden per sortir de l'aigua.

que ja fem tard

Que em tornin els dies de pluja plàcids dins d'una tardor com cal. Sense haver de patir perquè la pluja no sàpiga ploure d'una altra manera que no sigui fent estralls.

Que em tornin els dies de pluja amable dins d'una tardor com cal, com aquells viscuts rere els vidres d'una aula on vaig sentir per primer cop com el professor de Geografia explicava què era l'efecte hibernacle, ara fa quaranta-dos anys.

mudances

Habitar la casa que no tens temps de viure, ara que les hores son massa líquides, massa petites, i s'escolen per la ferida oberta dels dies. Habitar el propi cos, sargir la set, apamar de nou aquesta pell, lligar amb fil de tinta els pensaments que s'envolen. 

Habitar-te, de tant en tant. I adonar-se que, dins d'aquesta cambra plena d'engrunes que assenyalen el camí de tornada a altres vides, cada cop hi ha menys aire. I massa mobles.

tsunamis desorientats

It's easy to forget what you learned

Waiting for the thrill to return

Feeling your desire burn

You're drawn to the flame

Crowded House, Distant sun

T'adones que ja has deixat de cantar les cançons en veu alta, i que la lletra i la melodia transiten per dins teu com una mar tranquil·la, sense aixecar onatge. Enyores el calfred que no torna, que no arriba. I és que l'indret on batega la flama que et trencava en mil terratrèmols petits cada cop queda més lluny. 

Fer-se gran és omplir-se de tsunamis desorientats.