verd ortiga

Per què la pèrdua és la mesura de l'amor?

Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal? 

Cada cop més lluny de tot, més a prop del no-res. A deshora i a contrapèl, fas inventari de totes les dones que has estat: de cadascuna d'elles, en conserves el pòsit al desordre de camins impossibles que duus al palmell de les mans. Feixos de poemes que mai escriuràs. I et mesures en el gest d'acaronar tot de records antics amb els dits de la memòria. En quin obrir i tancar d'ulls el temps els ha fet créixer punxes amb regust d'òxid, pèrdua i sucre? El passat s'escriu amb lletra de pal i tinta verd ortiga. Malgrat la pruïja, la coïssor, hi tornes, un i altre cop, tantes i tantes vegades.

Així, l'enyor.

petits refugis

I was young here. Riding
the subway with my small book

as though to defend myself against

this same world:

you are not alone,

the poem said,

in the dark tunnel.

Louise Glück, 'October'

jo primavero, tu primaveres

Primaverar és aquest passar sobtadament de la grisor humida a un cel rentat de llum clara. I que aquesta mateixa llum se t'escoli per dins i et faci somriure sense proposar-t'ho. S'acosten dies de colors, de retrobar-se amb el gris grafit, de deixar d'amagar la pell sota capes i capes d'hivern. 

Ara que ningú no mira, sincronitzem els rellotges biològics a l'hora en punt de l'amor. Florim en secret. Celebrem-nos privadament. Pronunciem-nos el cos amb la veu de tots els camins que ens han dut fins aquí. Perquè estimar-se és transitar per la vida sense instruccions ni mapes, compartint revolts i cançons, i cantar-les en veu alta mentre gaudim plegats de l'encís de les carreteres secundàries. 

Primaverem-nos, vols?

déjà vu

Des del silenci suau d'aquesta tardor que encara es permet primaveres, escoltar la música del cos que et crida pel nom dels teus trenta anys. Perquè la pell viu ara en veu baixa, i recita els dies que neixen amb el deix d'aquell que desembolica la llum per primera vegada. Tancar els ulls cansats per veure-hi clar. Per escurar el tast que queda als llavis quan descrius un miracle amb una sola paraula. A la punta de la llengua, versos de sucre que et recorden les hores de sexe i sal. L'enyor, a contrallum a totes les fotografies. 

Si el món s'aturés ara mateix, si tot restés suspès a l'aire, no trobaríeu cap rastre de recança escrit a les meves mans.

lo bueno, si breve

La felicitat, com aquell espai mínim entre els núvols per on s'escola una escletxa de llum.