oblits reciclats

Es pavoroso si uno piensa en la cantidad de cosas que hemos olvidado para siempre.

Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan

Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl·lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.

al mal tiempo

Que la nova setmana comenci com va acabar la darrera. No. I buscar un gest, mínim, petit, discret però efectiu on càpiga tota aquesta rebel·lia.

Un somriure com a aixopluc.

vàlvula de seguretat

I el desig es va fer sospir a la cambra estanca de la memòria.

la felicitat, més o menys

Un sofà còmode. Seguir el fil d'una bona història. Admirar com creix el teu fill. Recrear-se en els petits detalls. Un vermut abans de dinar en la pausa de la pressa de les setmanes que corren. Quaranta llargs de piscina i una sauna com a punt i a part. Voler abraçar-te en despertar, i que hi siguis. I aquell vertigen dolç que produeix la felicitat, com el tacte de la mel al paladar. A la vida, de tant en tant, pessigolles.

més, després

La pròrroga de la son. Temps ingràvid entre llençols, insinuant, untuós. Tot de minuts rebregats que es desfan lentament entre un petó i una porta que es tanca. I el dia que comença sense tu, amb la promesa de més, després. Amb el teu record, encara tebi, sobre la taula.