Darrerament estalvio adjectius. Economitzo paràgrafs. No poso els punts sobre les is. Em menjo la meitat de les paraules. I comptabilitzo les marques vermelles que el corrector ortogràfic ha deixat a la meva pell en ressaltar una a una les meves errades.
Avui m’han inserit. Com una moneda en una màquina escurabutxaques però, en el meu cas, ha estat en el món laboral.Absència amb cabells de plata, solcada d’arrugues i de distàncies en l’espai i en el temps. Em miro aquestes mans amples, de dits llargs, que aquest vespre es queden petites per intentar retenir tots els records d’una infantesa que va aprendre a anar en bicicleta confiant en unes mans d’home fortes i semblants a les meves; una infància farcida d’estius de calor andalusa, de piscina casolana de parets blaves que esguardaven les nostres primeres braçades, de guerres de síndries grogues i vermelles...
La banda sonora d’aquest vespre de diumenge és un blues que duu el meu nom. Les hores de calma llisquen suaument sobre la pell brillant de marfil i xarol negre de les notes d’un piano, que he fet meves sense demanar-ne permís a l’autor. Perquè formo part d’elles. Part d’aquest blues que duu el meu nom.
Estava considerant fermament la possibilitat de sotmetre’s a una revisió mèdica. S’havia adonat que darrerament els seus ulls no aconseguien veure amb claredat la solució a alguns dels seus problemes, malgrat restar palplantada al seu davant. I la seva oïda tampoc passava pel seu millor moment: o era això, o les veus de l’experiència i de la intuïció li parlaven massa fluix. Segurament per aquest motiu es marejava amb facilitat, perdia l'equilibri i se sentia desorientada, sense saber cap a on anar. Havia perdut força a les mans i les decisions se li escolaven entre els dits. No suportava el tacte del neguit a la pell del cor i l’olor a angoixa li feia venir nàusees. En aquestes condicions, estava segura que no passaria la ITV. Havia de posar remei, sí. I de forma urgent. Perquè la seva vida l’esperava aparcada a la cantonada per continuar el viatge que havien iniciat plegades feia gairebé quaranta anys.
Naufraguen lentament
en les arenes movedisses.
M’assetgen mans sense dits que intenten escriure mirades. Rostres sense ulls que volen plorar paraules. Pensaments que neixen orfes de sentit en qualsevol racó sòrdid del cervell.
En aquest indret, a les nits surt el sol i està prohibit somiar, sota pena de viure eternament. Cau una pluja que no mulla de núvols de paper maixé. L’arc iris és en blanc i negre i el cel està cobert de tisores que tallen a tires la pell del temps. Trepitjo sense voler somriures esmicolats en llençar-los contra les parets.
Evadir-se. Drogar-se
amb cinc grams de son.
Sobredosi de somnis
buits de tu i jo.
La realitat m’espera,
pacientment,
al final del trajecte.
A la cantonada del temps.
Viatge de tornada.
Aterratge forçós
en la llum d'un matí.
En la fredor dels llençols.
L’home de filferro tenia fòbia a les emocions. Creia que el seu petit cor a piles no resistiria la tensió i que les llàgrimes li rovellarien l’ànima i el cos. I les emocions ho sabien així que, quan es creuaven pel carrer amb l’home de filferro, evitaven qualsevol contacte amb ell.
Em despullo de la pell i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge de la teva respiració. M’adormo en l’espai mínim que crea la diferència entre pensar-te i voler-te. Somnàmbula, cerco el regust del teu cos a les palpentes en una nit de paraules indefinides que desitgen tenir alguna vegada un sentit concret. Una nit d’instants esborrats amb un cotó impregnat d’alcohol, sense deixar cap senyal a la ment. La foscor em mulla els peus adolorits de caminar sense sabates per somnis d’asfalt. Pels carrers del teu nom.
