Dessalo llàgrimes. Els robo l’ànima. De sobte. Per sorpresa. En un racó fosc del rostre, a mà armada. A punta de navalla esmolada pel dolor. I, despullades de la seva essència, de la sal preuada, continuen el camí regalimant avall per aquesta pell de plàstic, perdent una a una les lletres del seu nom. Perquè ja no són llàgrimes. Són gotes d’aigua bruta que s’evaporen. S’esvaeixen juntament amb el fàstic. Amb el mal. Amb la tristor.
mmmh... sona tan trist però ho fas tan maco... :P
ResponEliminaEstic segur que sempre et sobreviurà un furtiva llàgrima que esdevindrà elixir d'amor :)
ResponElimina