Nit d’hores robades. D’escletxes en el temps que s’omplen de veus de somnis i d’ombres de paraules. De nosaltres. De persianes abaixades perquè no entri el diumenge. No encara. No fins que torni a besar-te. Fas olor a cafè i a lletra impresa que et mulla els llavis mentre llegeixes. I vaig embolicant el matí amb la pell d’aquest diari. Per regalar-me’l a poc a poc les estones que no pugui estimar-te.
M'agrades més així :)
ResponEliminaL.
buf... Sade... aquest "anònim" sí que en sap!!! un petó!
ResponElimina