Grinyola la son. L’amor s’adorm tot fent becaines. La lluna s’amaga al melic de la nit. Lladrucs de gos. Gargots de guix sobre la foscor. Vull teixir teranyines als badalls que foraden aquesta realitat inconsistent feta de pensaments de cotó fluix i mercromina; cosir amb un fil de veu botons de nacre a la vora del temps. Em retallo. Em respiro. M’esborro. M’oblido. Aquesta nit no sé què escric; em cruixen els mots a cada pas de la ment.
“Potser llavors les galàxies seran un
grapat de pètals al servei d’una amant
perduda i jo viuré com el caçador
que tensa una mirada sense retorn
per descobrir que l’eternitat és
una paràfrasi del fàstic.”
Eternitat? Ara i aquí. Potser una mica de demà si fa bon temps. Un xic d'ahir, si la memòria no falla.
ResponEliminaIntentar imaginar l'eternitat, associada a qualsevol aspecte o circumstància només m'inspira aquestes paraules: "Uf! Quina mandra!" :)
ResponEliminaAixò!
ResponElimina