Oriol i Maria. Javi y Lorena. Pere i Sílvia. Ja són marit i muller sobre el paper uns quants quilòmetres abans de segellar el compromís amb anells i promeses que un document els recordarà quan falli la memòria de l’amor. Després de la festa ningú pensa en retirar cartells i indicadors. Abandonats a la seva sort, sols el temps s’encarregarà d’anar esborrant lentament els vestigis del dia de l’inici d’un matrimoni que potser ha desaparegut abans que la tinta dels noms dels cònjuges sobre un vell llençol. I l’Oriol i la Maria , o el Javi i la Lorena , o el Pere i la Sílvia somriuen amargament en veure aquella pancarta -ja gairebé il·legible- mentre condueixen en silenci per la carretera que els ha dut, altre cop i sense poder evitar-ho, cap al record d’aquell dia feliç malgrat la pluja.
Ah, molt bé...mira que hi penso a vegades: jo, si omplís els carrers de rètols més tard els treuria. Però el civisme sembla que va de baixa. I les Lorenas i els Javis, metafòricament o no, es van descolorint amb el temps.
ResponEliminaPotser el secret està en tenir a mà una capsa de colors i tornar-se a pintar abans que la parella arribi a descolorir-se tant que es quedi en blanc i negre, no? :)
ResponElimina...mentre ens donem compte a temps i arribem amb prou somriures per repintar-nos...
ResponElimina