Els dies, de viure’ls, es foraden. Com les butxaques. O els mitjons. El pas de les hores n’esclareix el teixit, que cedeix sota el pes de petites renúncies i decepcions, i un exèrcit de forats diminuts capitanejat per ombres, absències, silencis i tristors desfila davant els ulls. És el moment de sargir els buits dels dies desgastats amb un fil fet d’il·lusions renovades. Cosir els forats amb tanta destresa que els dits, en explorar la roba, no en trobin cap, de sargit. Tan sols els dies de sempre, amb tacte de cotó i vestits de diumenge. I amb un lleuger aroma a tarda de divendres.
Mmm...aroma com el de te amb llimona que he fet a l'Art Bo en sortir de la feina? :)
ResponEliminap.s: val, i una coca de vidre amb xocolata.
Mmm... fa bona olor el teu divendres a la tarda, Litus :)
ResponEliminaMés aviat em referia a aquella agradable sensació que et provoca el fet de saber que demà no hi ha escola. Que no has de tornar a l'oficina fins dilluns. Que no cal córrer perquè les tardes de divendres se suspèn la cursa diària en la qual intentes guanyar al rellotge. I et permets anar més enllà i imaginar com seria la tarda de divendres perfecta... La meva, ja te l'he confessat :)