OCTUBRE

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...”

Les hores, Josep Pla

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.