ESCLATS

“En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens.”

Les hores, Josep Pla

Véns i m’esborres l’enyor que tots els vespres de la teva absència m’escriuen sobre la pell. A poc a poc, amb pas lent. La consciència s’evapora i el vertigen de tu m’obliga a tancar els ulls. S’apaguen tots els llums encesos en el buit immens d’aquesta nit freda. Excepte l’esclat de la teva mirada, impossible d’oblidar. Il·lusió de tendresa.