Aquest vespre de diumenge dits i pensaments desafien el fred per dir-te que avui els adéus ja no em deixen un regust de tristor a la mirada. Que puc mirar enrere sense esdevenir estàtua de sal mentre ressegueixo tots aquests quilòmetres d’enyor que hi ha entre tu i jo, tot desfent el camí cap a casa. Que t’escric postals plenes de fonemes de xocolata amb el cor calent i les mans gelades des de la capital imaginària d’aquesta cambra freda, Sildàvia.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada