Prenc un 'si' sense accent, condicional, i el nodreixo amb aquestes ganes de tu que se'm desborden per dins i que només atura el nus a la gola que lliga el teu nom a la meva veu. Li creix un accent ben bonic, i esdevé un 'sí', una afirmació rotunda que espurneja els ulls en esclatar, positiva, al pit. Voler-te així, adverbi, nota musical o pronom, a dins, sense condicions.
Pot ser que "sí" sigui una de les paraules més boniques?
ResponEliminaManel, sí :)
ResponEliminaGràcies, viatger. Com meravellós és el teu darrer post: el conjunt del text i la fotografia és bellíssim :)
És bonic (que et passi i que t'ho diguin). Petó. Albert.
ResponElimina