Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.
Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura quatre parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dilluns, tot intentant esbrinar en què ens convertim les dones quan deixem de sentir-nos dones.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada