present d'indicatiu

I et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.