Naufragues altre cop en la llum tèrbola d'un matí que sembla que davalli cap a un horitzó provisional, discontinu: retallem el dilluns per la línia de punts. Els braços encara tenen prou esma per abraçar i reflotar el cos, feixuc. La carn té avui regust de plom, i el record formidable de dies millors, fet de suro, alè i bombolla, puja a la superfície per respirar el final d'una primavera. El paisatge és una barreja tendra d'intuïció i persiana, de tela de mar en calma, d'un blau perdut.
Empenyem els dies, sí, nedem-los, donem-los forma, cridem-los pel seu nom fins a deixar-los orfes d'arestes, fins a desgastar-los i poder-los escriure en clau de sorra fina i llegir-los amb veu d'onada fins a la platja de l'illa deserta que és sempre el punt final de qualsevol història, de qualsevol cançó; els punts suspensius, arxipèlags.
El passat és crancs. I palmeres.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada