Vesso de colors que m'atropellen el cos. El verd, però, no marxa i s'instal·la al tacte d'unes mans-selva que s'estenen, indecents, pels viaranys d'un cel pensat sense baranes. Aquesta primavera forastera enganya l'instint i empeny els mots a florir a qualsevol banda, a tot volum. En aquests vint graus es cova una nova versió de mi, sorgida de la fe cega en aquesta vida i de mala llet(ra) que gasta l'enyor.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada