M’assetgen mans sense dits que intenten escriure mirades. Rostres sense ulls que volen plorar paraules. Pensaments que neixen orfes de sentit en qualsevol racó sòrdid del cervell.
En aquest indret, a les nits surt el sol i està prohibit somiar, sota pena de viure eternament. Cau una pluja que no mulla de núvols de paper maixé. L’arc iris és en blanc i negre i el cel està cobert de tisores que tallen a tires la pell del temps. Trepitjo sense voler somriures esmicolats en llençar-los contra les parets.
On sóc? Llenço la pregunta al vent. Em respon l’eco d’un silenci esmolat. I el meu àngel de la guarda, emmanillat al capçal d'un llit, em mira tristament. Li han robat la veu a punta de ganivet.
