octubre

esperes galerades, una mirada nova, maneres distintes de caminar. una sorpresa petita, un vertigen apamat que malda per eixamplar costures, un tastet d'impaciència dels teus quinze anys. que torni el cos valent, la ment àgil i el traç ràpid, de tant en tant. davallar pel pendent suau de la decadència tot gaudint del paisatge, sense oblidar les vistes formidables que vas admirar quan eres a dalt.

al cap i a la fi, celebrar que la vida encara esdevingui una mica rebre una carta que no sigui del banc.

bijuteria

tot esperant la llum,

destriar els matisos de la foscor

per trenar-los amb mots brillants.

hàbils, els dits del poeta.

unitats de mesura

el món proper és ara a una distància de mitja diòptria més. potser serà qüestió d'allunyar-se -encara més?- per poder viure-hi/veure-hi clar. però sentir menys -encara menys? hi ha sentits que es contraposen. quin és el pes exacte de la pèrdua del tacte? quants decibels de silenci eixordador segrega la manca de desig? allunyar-se per defugir aquesta olor constant de cansament, la ferum dels dies poc viscuts. víctima de l'òxid, del procés químic desequilibrat, cercar un exili de cambra pròpia. una edat que sigui un indret de braços oberts on deixar de ser impermeable. si us plau, que plogui verbs de moviment amb final mínimament feliç, malgrat les ulleres.

síndries

De la promesa d'un estiu, devorar-ne la part dolça i deixar que el desig treni regalims de sol a l'escot dels dies.

Un dia rúfol de tardor, sota un cel de pols i teranyina, que la set de la memòria et faci resseguir lentament els llavis amb la punta de la llengua, i hi trobis amagada una engruna de sucre de llum. 

Així, l'enyor que de sobte t'esclata a la boca.

no need to write

o la poeta interior o els versos o les ganes de paraules. tots han marxat de vacances. o no.