el món proper és ara a una distància de mitja diòptria més. potser serà qüestió d'allunyar-se -encara més?- per poder viure-hi/veure-hi clar. però sentir menys -encara menys? hi ha sentits que es contraposen. quin és el pes exacte de la pèrdua del tacte? quants decibels de silenci eixordador segrega la manca de desig? allunyar-se per defugir aquesta olor constant de cansament, la ferum dels dies poc viscuts. víctima de l'òxid, del procés químic desequilibrat, cercar un exili de cambra pròpia. una edat que sigui un indret de braços oberts on deixar de ser impermeable. si us plau, que plogui verbs de moviment amb final mínimament feliç, malgrat les ulleres.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada