Després d'aprendre a circular per la infantesa, un bon dia t'adones que la vida de veritat engega els motors per dur-te a tota velocitat cap al centre de l'adolescència. I creues els vuitanta al volant d'un d'aquells cotxes negres i llampants d'en Gino Vanelli, amb Madonna de copilot i els Pet Shop Boys i els Tears for Fears asseguts al seient del darrere. Als noranta, t'agafes fort perquè s'acosta un tram farcit de revolts i, un cop superat el repte, trepitges l'accelerador amb l'arribada del nou mil·lenni i el segle vint-i-un fins que t'estavelles de ple contra tots els somnis que no es van fer realitat. Ara ja no fabriquen cotxes com els d'abans ni t'enamores amb la mateixa intensitat, però continues conduint per aquestes carreteres vitals malgrat els problemes de trànsit i les avaries que apareixen de tant en tant. I frenes, i acceleres i avances i, quan les circumstàncies ho permeten, t'atures una estona a gaudir del paisatge i a reflexionar si tot plegat val la pena. Però sempre acabes pujant novament al cotxe i tirant endavant. Ja sigui sol o acompanyat, bon voyage.
I tu encara... No et pots imaginar, Anna, els qui som de l'època dels 600 -aquells cotxes petits i grisos- i sentim continuament, no importa si és per camí veïnal, carretera o autopista, els clàxons -tants 4x4!- que demanen pas. Però anem fent, és clar :-)
ResponEliminaHahahaha!!! pere, ja sigui en 600 ja sigui en Porsche, la qüestió és fer camí. Una abraçada :)
ResponEliminaanna g.
Sembla que amb un Peugeot (o un Megane) també s'hi val!
ResponEliminaL.