Taques de tinta regalimen blanc avall. Testimoni silenciós del suicidi sobre el paper d'una ploma estilogràfica. Abans de morir, el temps just per escriure una darrera paraula. Fi.
Arare, aquest és un escrit de fa molt de temps, inèdit. Avui, tot fent arqueologia en el meu vell ordinador, l'he trobat entre escrits antics -propis i aliens- i fotos de moments feliços. És clar que em podràs continuar llegint :)
No facis cas d'això del twitter. Són coses meves ;)
si,si, però continuaràs... oi?
ResponEliminasi ja t'entenc... però no ens deixaràs "així", eh?
que si, dona, però que et podrem continuar llegint... dic, no?
per què em demana una contrasenya de twiter? si jo no en tinc, d'això, tchts,tchts...
ResponEliminaArare, aquest és un escrit de fa molt de temps, inèdit. Avui, tot fent arqueologia en el meu vell ordinador, l'he trobat entre escrits antics -propis i aliens- i fotos de moments feliços. És clar que em podràs continuar llegint :)
ResponEliminaNo facis cas d'això del twitter. Són coses meves ;)
Un petó
Uf, ja m'havies espantat. Després he pensat que si se't suïcida la ploma sempre et queda el teclat.
ResponEliminaHahahaha!!! Bona pensada, pere :)
ResponEliminaTambé molt bona aquesta entrada :)
ResponElimina