Les persones són fetes de colors. Al tren comparteixo trajecte i vagó amb noies rosa xiclet, àvies taronja, homes blau anyil, nens vermell cirera. Però avui, envoltada d'aquest arc iris particular, pensava en si les paraules també tenen matisos i tonalitats, i m'he trobat de cop amb el seu aroma. Hi ha mots que, en llegir-los, fan olor a cafè acabat de fer, a xocolata desfeta, a pa torrat; d'altres, a perfum de dona, a manat d'espígol, a sal marina, a llençols nets. Una vegada em van dir, fa temps, que jo era de molts colors. Ara m'agradaria saber quina flaire desprenen els meus escrits quan els estenc al sol.
Com a 'bon' home que sóc, ni olors ni colors. Aquestes coses només les detecteu les dones. Alguns encara trampegen una mica, però no és el meu cas. Per mi la gent només té el color de la roba que porten...
ResponEliminaEm sembla que els teus escrits tenen tots els colors barrejats. Però a vegades predominen els negres i grisos encara que a voltes els més brillants lluiten per fer-se un lloc cada cop més visible.
ResponEliminaD'home, n'hi ha algun en aquest sentit que és l'excepció que confirma la regla, XeXu. I parlo amb coneixement de causa :)
ResponEliminaCafè amb lletres, sí, tens raó... l'an (tavia) na té ganes que surti més el sol al seu blog, però sempre hi ha aquell gris núvol, amenaçador, ben a prop :)
Jo diria que és un blog amb molts de matisos i sí...a estones hi predominen colors foscos. Tanmateix no fan més que destacar els colors d'altres estones (per cert ben acolorides). Tranquil·la perquè això de combinar colors ho controles a la perfecció. (de Mca);)))
ResponEliminagràcies, anònima. jo no ho hagués descrit millor :)
ResponElimina