En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquieta, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.
Ahir ho deia el Roger Mas "abans tenia més inspiració" :) Amb l'edat ens tornem més aspres?
ResponEliminaPink L. Phant
Jo no diria 'aspres'. Més aviat és aquella sensació que la saba interior ja no flueix de la mateixa manera :)
ResponElimina