fireflies

En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquieta, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.

2 comentaris

  1. Ahir ho deia el Roger Mas "abans tenia més inspiració" :) Amb l'edat ens tornem més aspres?

    Pink L. Phant

    ResponElimina
  2. Jo no diria 'aspres'. Més aviat és aquella sensació que la saba interior ja no flueix de la mateixa manera :)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall