La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de cambra per a persianes abaixades. La tarda és un mar de parets blanques i els cossos, vençuts al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita, i els adults ja no podem traduir-lo en vacances que semblaven eternes. Jo dic, amb posat un xic infantil, 'beure'ns aquesta fam de viure' fins ben entrat el setembre.
I si encara més tard trobem un tall de síndria... Quin plaer!
ResponEliminaÉs com allargar una mica més l'estiu, oi? :)
ResponEliminaMossegar aire vermell :)
ResponEliminaMai millor dit. Una bona definició de la síndria ;)
ResponElimina