Em debato entre la soledat creativa i l'aroma del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb la mirada. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.
Em taques tots els versos de companyia.
"Em taques tots els versos de companyia"... Uau! :)
ResponEliminaÉs que la solitud fa de mal escriure, no?
ResponEliminaL.
Caram, Anna, l'última frase m'encanta.
ResponElimina:)
ResponEliminaLa frase del final és sublim.
ResponElimina